Hola,

N’Arnau em demana escoltar el CD «2 Richmond Storytellers» per poder fer els deures d’anglès. L’hem posat a varis ordinadors, detecten un CD musical, però en polsar la tecla de reproducció no hi troba cançons. També l’hem provat a un parell de reproductors de CD musicals i tampoc hem aconseguit escoltar res. Miro la funda del CD i diu que entre els «PC - Minumum requirements» està tenir un «Windows 98 o posterior».

A casa no tenim Windows. No vam acceptar la llicència –després de llegir-la poc a poc– i per tant no podem usar-lo.

Per fer-ho curt podríem dir que per llei no estem obligats a tenir a casa cap aparell d’una marca i versió concreta per què n’Arnau faci els deures de l’escola. Però tot plegat és prou important i intentaré raonar-ho. Fer-ho bé no és curt perquè sorgeixen un caramull de detalls encadenats, disculpeu l’extensió d’aquest escrit.

Sóc informàtic i sé el que implica acceptar el que diu la llicència de Windows. L’ètica professional m’obliga, a través del meu ofici, a treballar per una Societat de la Informació i del Coneixement tant lliure com la Sociedad Civil que l’ha fet possible. Però encara que no fos informàtic voldria saber-ho just com a ciutadà que té esment de les llibertats que sovint han costat d’aconseguir. Intentaré explicar-me esquivant els detalls tècnics:

Els llibres que n’Arnau usa per estudiar estan damunt paper i tinta de fórmules conegudes des de fa segles. Per llegir-los no ha fet falta comprar ulleres de cap «marca concreta i versió determinada o posterior». Fet i fet, la universalitat del suport, el paper i la tinta, va ser una revolució quan Gutemberg va inventar els tipus mòbils per l’impremta. Des d’aquell moment ja no vam dependre més de copistes de monestir que decidien què copiar, quantes còpies fer-ne i on enviar-les. Les impremtes ens van permetre fer arribar arreu el coneixement dipositat damunt un paper i una tinta universals. Des d’aleshores la societat ha fet grans esforços per aconseguir que hi hagi biblioteques públiques a tots llocs i llogarets. Vam concedir drets als autors i editors per estimular-los a imprimir i distribuir. L’objectiu sempre ha estat el mateix: que tothom, sense cap discriminació, tingui accés al nostre coneixement.

Del suport paper estem passant al suport informàtic. No passaria res si fos tan universal com el paper. Però no és així. Els productes de Microsoft –i d’altres empreses similars– només es poden usar després d’acceptar llicències carregades de privacions. Intenten obligar-nos a usar els seus productes per accedir al nostre coneixement i fer-se indispensables. El cas que ens ocupa, el CD, és prou clar. Si algú vol fer una eina alternativa compatible tindrà greus problemes legals: les llicències de programari deixen clar que està prohibit qualsevol intent d’imitació i ni tant sols intentar saber com funcionen a base d’enginyeria inversa.

Mai accedir a la cultura havia estat més fàcil i més difícil alhora:

Després de l’invent del Gutemberg estem davant una nova revolució que ens permet tenir una biblioteca, no a cada poble i barri, sinó a cada casa. Per aconseguir còpies abans calia una impremta, ara només una màquina que costa uns 400 € i un suport, el CD, que no arriba a 60 cèntims. Però en contra de tota lògica, tot són privacions per impedir-ho i assegurar-se que ens convertim clients forçosos de les empreses de programari que fabriquen productes per poder accedir al nostre coneixement. Per aprendre anglès, per exemple. Les corporacions de programari fan una petita capa damunt tot el nostre coneixement acumulat a base de segles d’esforç, i ara pretenen que passem per la seva caixa si volem accedir-hi. Si intentem botar-nos-ho serem denunciats per violar la seva «propietat intel·lectual». És denigrant. Si mirem d’esquivar-ho (fer còpies és realment fàcil i barat) serem tractats de pirates, uns criminals que saquejaven, violaven i mataven. És insultant.

Les lleis de propietat intel·lectual aplicades al programari –i les obres que gestionen– ja no serveixen per estimular la creació i la distribució. S’han convertit en armes per la protecció descarada de negocis que ja no tenen sentit, perquè no fan falta per a fer arribar el coneixement fins al darrer racó [1].

Al contrari, si els deixem fer cada cop serà més difícil accedir al coneixement. Volen que comprem una còpia dels seus productes per cada ordinador –és una altre compromís adquirit en acceptar la llicència. No importa que compri un llibre per cada habitació on tingui previst llegir-lo, però pretenen que el mateix llibre, digitalitzat, només funcioni a un ordinador. Si faig una copia de l’original –comprat per nosaltres– damunt un CD pel que he pagat un cànon que dóna dret a una còpia privada [2], resulta que sóc un «pirata». Mai no el podré prestar a ningú sense delinquir. Ara les persones generoses que comparteixen són «pirates». Cada temporada fan canvis als programes perquè calgui tornar a comprar els seus productes. He dit comprar, però no és exacte: la llicència diu que el programa mai no és propietat de l’usuari. Només en pemeten l’ús. Entre aquest detall i la necessitat d’actualització periòdica, podem dir que ens lloguen el dret de poder accedir a la nostra informació! Puc llegir els escrits del meu repadrí –que també era mestre d’escola a Ciutat– i fullejar els seus llibres que he heretat sense demanar permís a ningú. Podran fer el mateix els meus besnéts si els hi passo els meus escrits i llibres digitalitzats amb els programes de Microsoft? Si fos que sí –en tinc dubtes, el programari de Microsoft és de tant baixa qualitat que les possibilitats de perdre-ho tot són esgarrifoses–, quantes noves versions i actualitzacions caldrà que comprin per aconseguir-ho? Ni el meu padrí, ni els meus pares ni jo hem hagut de comprar absolutament res fins al 2005. Ha bastat amb ser curosos a l’hora de guardar el paper.

Hem de llogar d’aquesta manera el nostre coneixement? Ha de ser l’escola pública un lloc on fer clients forçosos de cap empresa i ensinistrar-los per usar els seus productes?

Em consta que no, perquè teniu cura de reciclar llibres, una iniciativa fantàstica. Perquè no passa el mateix amb el programari?

No és necessari acceptar llicències privatives, perquè el programari lliure existeix. És el que nosaltres usem a casa i per la feina. El programari lliure té la seva llicència anomenada GPL (General Public License). Resumeixo les quatre condicions-pinyol de la llicència, que més que condicions són conegudes com a «llibertats»:

1. La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit.
2. La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies.
3. La llibertat de redistribuir còpies.
4. La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar.

També existeixen formats lliures, documentats. Per exemple, mai no s’ha vist un CD musical que només es pugui reproduir a lectors de la marca Philips –i és la inventora del Compact Disc. El CD que tinc davant, que ha donat lloc a aquest escrit sí. Estem perdent llibertats per accedir a coses legítimes.

Caldrà ser client forçós de Microsoft i acceptar les seves llicències privatives per aprendre anglès a l’escola pública? Espero que no.

Quedo a la vostra disposició per ajudar-vos per saber com podeu ser lliures a l’hora d’usar el vostre ordinador, gestionar-hi el vostre coneixement i accedir a les grans quantitats de coneixement lliure que afortunadament hem pogut fer i conservar –mentre ens deixin. A Internet em trobareu a http://weblog.bitassa.net. Adjunto una còpia del conte «El derecho a leer» de’n Richard Stallman, impulsor del projecte GNU que ha donat lloc a programes lliures com el GNU/Linux, fundador de la Free Software Fundation on es va que va redactar la llicència GPL abans esmentada.

Salutacions,

[signatura]

[1] No dic que els autors no han de cobrar per la seva feina. En realitat, ells sovint són una altra víctima dels editors i fabricants de programari. El mateix que ens passa com a societat «autora» de coneixement col·lectiu quan veiem com digitalitzen les nostres obres i les fan seves a base de presentar-se com a imprescindibles per accedir-hi. Avui els autors tampoc no necessiten editors amb impremtes i xarxes de distribució cares per a fer arribar arreu les seves obres. Hi ha moltes formes de guanyar doblers per les obres i no són, precisament, el dret de còpia –que sovint només enriqueix els editors i distribuïdors.

[2] Les còpies privades estan permeses per la Llei amb el mateix objectiu que es van fer les biblioteques: que la cultura circulés. Els programes no es consideren cultura i no tenen dret a còpia privada. Curiosament, són imprescindibles per accedir a obres culturals digitalitzades. És un peix que es menja la coa.